Ermita de Sant Eloi (I)

 

L'EDIFICI, LA SEVA CONSTRUCCIÓ I VICISSITUDS EN EL DECURS DELS ANYS

Sant Eloi era un sant rellevant a l'edat mitjana, patró entre d'altres dels argenters. Aquest fet pot explicar l'interès i la devoció per aquest sant de l'argenter targarí Simó Canet, el qual va deixar disposat en el seu testament atorgat el 13 de juny de 1248, que després de la seva mort el seu hereu "edifiqués una capella sota la advocació de Sant Eloi al cap de la serra existent davant de la vila".

D'aquesta manera és com té presència des del segle XIII l'ermita dedicada a Sant Eloi a la nostra ciutat. La seva construcció va anar afavorida amb els beneficis de Sant Eloi i Sant Llàtzer amb la intenció que a diari s'hi digués una missa per tal d'afavorir la salvació de la seva ànima i la dels seus familiars. El servei religiós de l'ermita des dels seus orígens i fins cap al primer terç del segle XVIII va anar a càrrec dels antonians. Aquest orde religiós va tenir presència a l'hospital de Tàrrega des de l'any 1315 fins a l'any 1787 en què va ser suprimit pel papa Pius VI, el 27 d'agost d'aquell any per la gran decadència que va patir l'orde. Un cop acabada la presència antoniana a l'ermita, els ermitans eren seglars nomenats per l'Ajuntament.

L'estil constructiu de l'ermita és el gòtic català. Consta d'una sola nau, de planta rectangular amb un parell de columnes adossades a cada mur i la seva coberta devia ser de fusta a doble vessant.

Al llarg dels segles de la seva existència han estat diverses i variades les vicissituds viscudes per aquesta construcció. Ja en el segle XV, es té notícia que en el turbulent regnat de Joan II de Catalunya i Aragó i en plena guerra civil catalana, l'ermita va sofrir desperfectes i entre aquests la campana del cloquer, ja que l'any 1479 es demana que sigui reparada i tornada al seu lloc. La campana de Sant Eloi ha estat refosa en altres dues ocasions que se sàpiga, l'una l'any 1682 i l'altra el 1833.

Se sap que l'any 1529 el consell municipal acceptà la construcció d'un monestir agustí a l'ermita de Sant Eloi, tal com s'havia proposat fer-ho aquest ordre monàstic i aquell mateix any, l'agustí fra Bellot va ser nomenat prior de Sant Eloi. L'establiment d'aquest monestir no va tenir èxit ja que no se'n té cap notícia històrica. De fet, els agustins van consolidar la seva presència a la nostra ciutat l'any 1599 quan varen habitar el convent deixat, l'any 1567, pels frares menors o franciscans de fora vila.

Entre els anys 1613 i 1615 a l'ermita es fan reformes a iniciativa dels capitans de la confraria de Sant Josep i Sant Eloi a càrrec d'uns mestres de cases. Serà la mateixa confraria que torna a fer obres de reforma al llarg dels anys 1728 al 1731. Aquestes reformes deurien tenir quelcom a veure amb la creixent devoció a Sant Eloi i l'acollida a l'ermita de relíquies de sants, ja que se sap que l'any 1699 l'antonià fra Àngel Orieto va portar de Roma les relíquies dels sants Fortunat i Vidal i de sant Bo i sant Adjutor. També l'any 1730 el bisbe de Solsona, Tomàs Broto Pérez, d'origen aragonès, va donar a l'ermita una relíquia de Sant Pelegrí per a ser dipositada a la capella construïda a aquest sant a l'ermita de Sant Eloi. L'any 1735 van ser donades altres relíquies per al mateix altar.

Podem destacar la descripció que coneixem sobre l'ermita feta per Rafael d'Amat, baró de Maldà, que descriu en la seva obra Viatge a Maldà i anada a Montserrat, que forma part del seu famós calaix de sastre, on deixa constància de la seva estada a Tàrrega l'any 1794, estada que va coincidir amb la festa de Sant Eloi. Del seu relat sobre la festa, en diu que ha vist a l'interior de l'ermita "de fins a cinc o sis retaules, un d'estos de Sant Pelegrí".

En el transcurs de la tercera guerra carlina, l'any 1872, l'ermita i el seu entorn van viure un intent de fortificació de part de l'estament militar, que no va reeixir. D'aquell període en resten en peu les tres torrasses que avui dia coneixem com els miradors o les mirandes.

L'any 1876 es dugué a l'ermita l'altar de Sant Eloi que hi havia a l'oratori de la casa de la vila, a tocar del despatx del secretari.

L'ermita, en un estat ja decadent, va tenir un intent de reforma i rehabilitació l'any 1927 promogut per Josep Güell Guillaumet, que inicià una campanya a favor de la seva total remodelació. Aquest intent de reforma no va prosperar.

L'any 1936 l'ermita va patir els estralls de la guerra civil, essent saquejada i desmantellada, calant-se foc als diferents altars existents, entre d'altres els de Sant Eloi i Sant Magí.

Després de la contesa civil, el 14 de setembre de 1941 es va beneir el nou altar. Dos anys després, el 12 de setembre de 1943, es va beneir una nova imatge de Sant Eloi, ofrenada pel targarí Miquel Clarisó de cal Lloca, resident a Barcelona i que havia nascut a l'habitatge de l'ermita de Sant Eloi, imatge que va substituir la destruïda per la guerra.

El setembre de 1952, es va inaugurar la majòlica dedicada a Sant Eloi realitzada pel mestre ceramista A. Arroyo de l'escola de ceramistes de Talavera de la Reina. La seva realització va ser impulsada per l'Àngel Oliveres Guart. Es va situar al damunt de la porta d'accés i en l'actualitat es troba col·locada a l'atri de l'ermita. L'any 1954 es va instal·lar el penell de forja i un parallamps.

L'any 1961 actua una Junta per a la dignificació de l'ermita, nomenada pel rector de la parròquia. L'arquitecte municipal, Sr. José Rodríguez Mijares, es va oferir desinteressa-dament a la redacció del projecte de restauració de l'ermita dient que suposava per a ell un honor personal i en feia obsequi a la ciutat de Tàrrega. El projecte de restauració va romandre exposat un temps a l'aparador de la Casa Delfín.

A l'aplec de setembre de 1961 es va iniciar la primera subscripció popular per atendre les obres de restauració. S'hi recolliren unes 650 pessetes. També es va procedir a l'enderroc de la tàpia que cegava un dels arcs de l'atri com a símbol i inici de la voluntat de restaurar l'ermita. La comissió o patronat de l'ermita va visitar aquell mateix mes el bisbe de Solsona Vicente Enrique Tarancón, per tal d'obtenir la seva aprovació al projecte i la seva autorització per dur-se a terme. L'any 1962 es va obrir l'altre arc cegat.

A la tardor de 1962 es donen per iniciats els donatius per a la restauració de l'ermita. Es van canalitzar mitjançant ràdio Tàrrega. Aquella mateixa tardor va ser presentat oficialment l'anagrama del Patronat de l'ermita de Sant Eloi.

El dia 9 de juliol de 1963 es van començar les obres de construcció del campanar, les quals van concloure el setembre de 1964. La seva inauguració va tenir lloc el dia 13 de setembre del mateix any. Els padrins foren Josepa Garriga de Trepat i Joaquim Ribera Barnés, representant del gremi de metal·lúrgics de Barcelona. Va oficiar la cerimònia del bateig de la campana Eloia i la benedicció del campanar el Dr. Josep M. Rubio Bort, vicari general de la diòcesi solsonina.

El seu constructor va ser el paleta targarí Anton Roca Prats. El campanar té una alçària de 17 metres, fent 3,10 x 3,10 mestres de base, els quatre finestrals fan d'alt 2,90 metres i ample 1,30 metres. Per accedir al pla de les campanes, que es troba situat a l2 metres d'alçada, cal pujar un total de 54 esglaons vorejats per una barana de forja. El 25 de setembre de 1964 va ser col·locada dalt del campanar la campana Eloia, la primera de les quatre existents avui dia.
No va ser fins a l'any 1989 que l'associació cultural de metal·lúrgics i simpatitzants de Tàrrega es va encarregar de la fosa de la campana Montserrat, que fou beneïda el dia 3 de desembre d'aquell any. Les campanes Ginesta i Jordina varen ser fetes amb posterioritat.

Quatre anys després de la benedicció del campanar es va obtenir una subvenció de 50.000,-pessetes, gestionada per l'aleshores governador civil Martínez del Val que van permetre iniciar les obres de restauració. De fet no va ser fins al 1969 quan les obres es van començar. Al llarg de l'any 1970 les obres de restauració continuaven. El dissabte 29 d'agost es va produir un fet extraordinari: els paletes que hi treballaven, en enderrocar una paret de tàpia, descobriren una bella escultura de pedra que estava partida en tres trossos. Es tractava d'una primitiva imatge de Sant Eloi. A la troballa s'hi va fer present el prestigiós arqueòleg i historiador Agustí Duràn i Sampere, que va datar aquella imatge cap a la meitat del segle XIV, donades les característiques de dibuix i els treballs del seu mantell, trets peculiars de les imatges d'aquella època. Va afigurar que la imatge fou esculpida pels deixebles dels escultors Bernat Pintó o bé de Jordi de Déu, escultors que obraven en aquells temps al monestir de Poblet. La imatge va ser traslladada a Barcelona a la seu del Museu Arqueològic per a la seva restauració, sota la direcció d'Enric Ripoll. En l'actualitat és la imatge que presideix l'ermita.

El 12 de setembre de 1971 van ser inaugurades les obres de reconstrucció de l'ermita que van ser realitzades pel paleta targarí Jordi Costa Roca. L'any 1977 el ministeri d'Educació i Ciència va declarar l'ermita de Sant Eloi monument d'interès local.

Fotos: Josep M. Martí