La Gala de Campdevànol

Què podem dir de La Gala que no s’hagi dit o que no hagueu vist? Per començar diríem que no deixa indiferent a gairebé ningú. És d’aquelles poques danses que tenen el poder de resistir el pas del temps i mantenir-se en la memòria de l’espectador: quan s’ha vist una vegada, difícilment s’oblida.

És una dansa plena de simbolisme, el qual és present en tots els nombrosos elements que la integren, res no hi és perquè sí.

L’aparició en escena del galer, altiu, dominant, possessiu, que galanteja amb totes les balladores, ballant i ruixant-les amb aigua de colònia de la seva morratxa; elles, submises quan el galer les pren, sempre en un pla inferior, abillades amb les caputxetes, cosa que encara els dóna un aire més cast;
els balladors no prendran protagonisme fins al final, quan el galer hagi sortit d’escena. Acabaran elles i ells plegats en una corranda final alliberadora, alegre i plena d’exaltació.

Tot això, combinat amb una melodia encisadora, d’aquelles que enganxen i que interpretades en viu, com gairebé tota la música, es vesteixen d’encant i de màgia.

Després del que us hem explicat, a ningú no se li escapa que a l’Esbart sentim una profunda admiració per aquesta dansa que, no endebades, ha servit moltes vegades per cloure les nostres actuacions però que, fins i tot quan no ha estat així, com el dia d’avui, continua tenint un paper molt rellevant dins el programa.

Ballar La Gala és especial per a tots els seus integrants i el final sempre té aquell component de risc en l’execució que fa que la incertesa de culminar amb èxit l’enlairament ens doni la mesura del seu assoliment.